Els temps han canviat

He recuperat aquell mal d'acabar amb un cop en un xoc, en una batalla per la quaffle -o la bludger- i pensar "és igual. La pilota la tinc jo". Aquella grandesa de no ser ningú i ajudar als companys a destacar, a què gaudeixin a la seva posició i experimentin noves sensacions.

Torno a gaudir de la por a fallar; d'aquella pressió autoimposada que alimenta aquella porr, entenent l'error com un tràmit d'aprenentatge obligatori. Aquella pressió que m'espitja a donar-ho tot i encoratjar-me quan he d'anar a tocar els aros, a placar, a xocar per obrir un espai i alhora no frustrar-me si xoca la bludger contra mi. Sé de bona fe que sempre no guanyaré, però estic obligat a lluitar sempre... i creieu-me: cada vegada penso més que el cansanci és més psicològic que físic: gaudir del meu límit sense explotar.

Perquè no tinc rés a perdre. I com no tinc res a perdre, només puc anar a guanyar.

Avanzamos, que no es poco

Una vegada ho vaig comentar al bloc: penso que el meu equip és com un valor bursàtil: tenim pics i daltabaixos de forma, però intentem mantenir una línia constant en increment, gairebé inapreciable, en positiu.

Tenim un mètode, una forma de jugar a la que som fidels. Tenim jugadors -important- que poden desenvolupar diverses posicions si cal, tenim un lideratge que de millor o pitjor manera funciona. Tenim una molt bona defensa que encara es podria ajustar una mica més -ho dic principalment per mi, que diumenge vaig estar molt errat, l'equip no és excusa-. Llavors, si tenim, continuïtat, que pot faltar per a qué anem a més encara i ens disparem com a valor?

Com tots, per aquella ingenuïtat adolescent, potser volem picar alt ben ràpid i no assaborir el moment. Potser cal fer més grup i desenvolupar un bloc molt més sòlid, potenciant les virtuts i explotant-les en pro del benefici del grup. Potser cal més comunicació, més escoltar i dialogar. I sobretot: quedar-nos amb l'inconformisme que hem desenvolupat i valorar realment els èxits col·lectius.

PD: ahir vam tenir partidet contra els Wyverns. Empat -sense snitch- a cinquanta. Regust agredolç com a tota aquesta entrada. I el millor, fantasy a banda, el fet que els nous s'estrenin. I menció especial a alguns IronGuys que tenim. No defallirem.

Comencem 2.0

Podem dir que vaig dir prou internament i vaig aturar-me. Sabia que no calia matxacar-me més del que necessitava i si agafar aire i aturar-me un segon i gaudir dels altres petits plaers de la vida: un assaig o una diada de castells amb la Jove, unes braves al caure el sol, un mojito mentre que veig un concert. Uns petits plaers que ja sigui pel fred o per l'egocentrisme de centrar-me com a jugador els apartava.

Era necessari desaparèixer de certa manera? potser si. Em fa mal no ser útil quan no puc realitzar una activitat i m'aïllo involuntàriament, em tanco. Són coses que a mesura que un es fa gran tendeix a corregir si no vol caure en el vici de l'anonimat i el silenci. Era necessari per salut, pel peu. Per deixar de banda certs dolors i fantasmes i agafar confiança. Per recuperar unes ganes que ja creia una mica perdudes en fons dels records.

Jo ho reconec: a vegades sóc una persona complicada de tractar i tinc molt de caràcter. Puc xocar molt i tenir punts de vista diferents en mil i una coses, però he après a superar totes aquestes coses i resumir i gaudir de les coincidències: el quidditch i el meu equip per expansió estan per sobre de pensaments i personalismes. A vegades al camp peco d'intermitent: tant pot ser que em menjo al rival com estic rodolant per la gespa pels placatges i estirades rivals. La regularitat ha de ser una de les coses en les quals he de millorar aquesta temporada. També reconec que el fet d'acaparar-ho tot la  va fer-me patir una ansietat molt forta de voler-ho tot i ja.

Per això, enguany m'ho prenc amb calma i amb constància. Sé que l'any passat no vaig estar a l'altura en diferents parts de la temporada (la Violette) i enguany no he començat amb bon peu (ni als European Games ni a la TranspiriQuove). El meu objectiu ha de ser gaudir del quidditch com abans d'anar a Madrid, no autoimposar-me fites i millorar coses com la resistència o la força que de moment crec que van bé encaminades. Amb paciència i sense objectius agosarats i ajudant en tot el que pugui a l'equip. Si tot això funciona sé que les recompenses indirectes o naturals vindran soles. El fruit de tot plegat és el treball.

Un buen día

Aquesta vegada no és com a la cançó que toquen Los Planetas, no. Ahir va ser un gran dia: somriures, beguda, abraçades: un dia farcit de carinyo. De repetir fins a la sacietat paraules que les carrego del significat que em dóna a mi la gana. Paraules... que fan tocar terre i em fan veure que la batalla contra fantasmes i pots ja està servida i la vull guanyar. De salseo, de conyes, de ser bèsties...

Ahir vam fer la primera entrega de Prohibido Prohibir. Potser massa llarg, però molt il·lusionant -és el que té sortir-se de la realitat-. Al final, a quarts de tres quan vam acabar la sensació era d'haver fet una ben grossa. Gràcies Kamon, Cris, Rocket i David... i a tots els que vau estar allà i la vostra participació. De veritat, moltes gràcies. Ens vau fer ahir molt feliços.

Nits com la d'ahir molen. I tardes com la d'ahir igual. I matins amb bones notícies igual: fa ja dies que ningú pot treure'm el somriure i les meves mans -restanyides de nou- s'encarreguen de polir cada nit somnis, paraules i fets.

Ja veuràs.

Amb cura, Püm. Malgrat ser de diamant, tu també ets com una persona més.

(Amb una diferència: sóc imparable)